gràcies per passar per ací

dilluns, 21 de novembre de 2011

SANTA CATERINA I EL MEU AVI

Esperem que el temps millore i el proper diumenge l’oratge deixe als veïns de Vila-real i als visitants d’altres pobles passejar per la tradicional fira de santa Caterina.
Com en altres ocasions aquest any molts s’han quedat amb ganes de tindre la seua paradeta, però els carrers del centre no tenen lloc per a tots els potencials venedors.
Xiquets i majors solen eixir a passejar i les famílies tenen excusa per fer alguna cosa junts.  
A la meua germana i a mi mai ens van dur a fira els nostres pares. D’eixa important passejada s’encarregà fins que va morir l’avi Violeta. Nosaltres ja érem majors  i ja quasi ens feia vergonya anar  en la seua companyia, però ell mai va fer intenció de deixar de fer el que havíem fet des que sabíem caminar i mai va discutir el que ens abellia comprar en fira. De fet el que no havia fet de xicoteta, recorde que ho vaig fer l’últim any que ens va dur a la fira . Jo ja era major d’edat però em vaig acomboiar de fer-me regalar una nina i encara la conserve com un tresor i és que ho és.



És l´únic regal que tinc de l’avi Violeta, una de les persones a les que més he estimat perquè ell em volia moltíssim. Ell  no va ser mai una persona convencional. Va ser un home arriscat i va viure així pràcticament fins quan ens va deixar amb setanta-set anys. De jove no sols l’havia agafat el bou per ser massa temerari, sinó que a més va estar en presó per haver demostrat les seues inclinacions polítiques d’esquerra quan la dictadura perseguia als que considerava els seus enemics. Mentre ell complia condemna per no saber callar i fingir, la seua dona Mercedes va caure molt malalta i abans de poder fer res per ella va morir deixant vidu a l’avi Violeta i orfe a mon pare amb tretze anys.
Violeta no era un malnom, era el seu segon cognom i tot el món el coneixia per eixe nom.  No crec que faça falta dir el que m’agrada, perquè és ara el meu pseudònim i quan arriba santa Caterina i després de quasi trenta anys em fa recordar amb nostàlgia l´únic avi que he conegut i que va ser una persona única i inoblidable.


1 comentari :

  1. Finalmen enguany no hi vaig anar a la fira. Però tinc tants bons records que no he pogut evitar sentir una certa nostàlgia d'aquells anys on hi anava amb deler per comprar vells llibres, alguna joguina i aquells dàtils... De vegades em trobava amb amigues i els dedicava algun poema: "La meitat del camí tinc caminada..."

    ResponElimina