gràcies per passar per ací

dilluns, 31 d’octubre de 2011

DESPEDIDES I COMIATS

Quan  la setmana passada vaig escriure el darrer post del Racó vaig descobrir  que el terme per a dir adéu té diferent etimologia segons l’idioma i al mateix temps també té un “sabor” diferent.
Buscant per internet he trobat una pàgina interessant on es parla de l’ origen i significat dels termes en qüestió.
En llatí tant per a dir “hola” (salve), com per a dir adéu “vale”, està present el sentiment d’afectivitat que mou al parlant, perquè ambdues expressions desitgen salut i benestar a l’interlocutor.
En canvi en les llengües derivades hi ha un sentit molt menys positiu. Malgrat que comiat i acomiadar-se semblen tindre relació amb  “l’adéu” que solem utilitzar, el que vol dir l’ètim  formant és simplement permís o llicencia per anar-se’n.
Despedir-se és un estrangerisme en  català tan normal que en teoria tothom entén i sap el que significa. Des de l’arrel llatina ens trobem amb un verb “peto”: buscar i una preposició “de” (alguns parlen de ex) que té idea de distància o allunyament.  Despedir seria doncs: deixar de buscar. Quan ens acomiadem  eixe significat negatiu incomoda. De fet, en algunes èpoques acomiadar-se es considerava de mala educació perquè ú deia adéu i se’n anava de la companya, com si no li fóra grata.
Nosaltres diem que anar-se’n sense acomiadar-se és fer-ho a la francesa, però els de l’antiga Gallia diuen que es fer-ho a l’anglesa.
Avui en dia solem utilitzar expressions tan poc tristes i transcendents com: “fins ara”, encara que podem estar acomiadant-nos per un temps llarg o indeterminat. 


diumenge, 30 d’octubre de 2011

PER FI UN CLÀSSIC

El proper cap de setmana arriba a l'Auditori de Vila-real una obra de teatre clàssic en el més estricte sentit del terme.
Antígona és l'obra que podrem tornar a gaudir els que la varem anar a vore fa uns mesos a Castelló. 
Crec que el millor que puc fer per recomanar l'assistència és reproduir el que després de la primera representació  en la capital de la Plana vaig escriure:

Soberbia la adaptación que pudimos ver ayer de las tragedias sobre Antígona en el teatro pricipal de Castellón.

El Teatre de la Resistència nos hizo vibrar con una obra que, sin perder nada del talante original de las piezas griegas que la inspiran, llega al espectador con una modernidad que emociona y nos vuelve a demostrar que los clásicos de verdad no pierden su fuerza con el paso de los siglos.

Los cuatro actores cumplen con dos funciones principales: sus respectivos personajes y la participación del coro, personaje clave en la tragedia griega.

La fuerza expresiva de los actores no puede dejar indiferente al espectador, que ve como las convicciones de unos y otros son el hilo conductor que acaba determinando la suerte de cada uno de los personajes.

Está claro que con el paso de los años esta compañía se consolida en su buen hacer, como reconoce la prensa de hoy.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

RETALLAR, EL VERB DE MODA

Si hi ha un verb que està de moda eixe és: retallar.
Amb el tema de la crisi en tots els sectors es parla de la necessitat de fer retallades. En algunes comunitats autònomes ja s’han agafat mesures que han reduït el nombre de funcionaris o les despeses en teoria prescindibles (encara que no sé com es pot dir que les despeses de sanitat ho són).
Al nostre poble també hi ha retallades que es veuen sense fixar-se massa. El que durant els darrers anys havia estat l’enveja de les poblacions veïnes (inclosa la capital), és dir, la programació teatral de luxe del nostre auditori  ha passat a formar part de la Història. Sobretot l’any passat vam gaudir d’obres tan fantàstiques com "La Guerra de los Rose", que pel que ara ens conten els organitzadors superaven les possibilitats pressupostàries. Com a mínim enguany ens haurem de conformar amb una agenda més pròpia del que som: un poble gran.
També ens tallen el subministrament de llum. Abans es fa de nit que s’ encenen els llums d'alguns carrers de  la via pública i pel matí passa el contrari: anem a l’ institut a les fosques perquè l’ enlluernament públic s’apaga abans de que ixca el sol.
Però encara hi ha casos més al·lucinants: el  que havia estat tema polèmic i criticat per tots els partits que es presentaven a les eleccions municipals, excepció feta (és clar) del grup que governava: una biblioteca sense llibres, no sols no s’ha solventat després de quatre mesos de nova gestió municipal, sinó que a més he sentit comentaris de que no serà possible ficar en funcionament l’edifici del que presumien com la biblioteca més gran de la contornada, perquè  ni hi ha prou personal bibliotecari en el poble, ni pressupost per a contractar més gent, ni tan sols possibilitat de traslladar els llibres de l'antiga biblioteca municipal a la nova perquè les despeses que suposaria són també excessives.
I com deien els antics: in medio virtus. No es podia viure gastant com si sobraren els diners (programant funcions teatrals que no es podien subvencionar amb les entrades i els abonaments), ni era realista construir una biblioteca sense tindre prevista la dotació de llibres i de personal, però quedar-nos ara “a fosques” i sense perspectiva de solucionar el que abans es criticava, no em sembla justificable malgrat la crisi econòmica. 
Veient a més que molt a prop de la teòrica biblioteca s’està fent i desfent el que era l’antic convent de les Dominiques. Per a eixa obra que no sé quina finalitat té (perquè tampoc sembla que vaja a convertir-se en el Museu de Setmana Santa, com es va dir fa mesos) sí que hi ha pressupost, però per a potenciar la cultura, ficant en funcionament l’antic edifici del Pius XII no hi ha diners.  Que algú m’ho explique.



dissabte, 22 d’octubre de 2011

D'AMICS I AMOR

Em contava aquest passat estiu un col·lega professor de grec , la sorpresa que li suposa rebre invitacions d’amistat de companys de feina que de vegades no es dignen ni a saludar quan se’ls creua pels passadissos del seu centre.
Crec que ens ha passat a tots: gent a la que hauríem de catalogar com a coneguts, de sobte apareixen en qualsevol de les anomenades xarxes socials amb una petició d’ amistat. 
Per què confondre dos termes tant distants en la forma i en el fons?. Coneixem i per això són coneguts les persones en les que interactuem en la vida , la major part de les vegades sense tindre cap interès en aprofundir en el tracte ni en la més mínima intenció de fer-los partícips de les nostres inquietuds o interessos. Estan dins l’ esfera dels coneguts o, com a molt, dels companys amb els que coincidim en una determinada època de la nostra existència.
Els amics són altra cosa: l’ arrel de la paraula és la més bonica que podem trobar, l’ amor. El verb del que pren el seu sentit és el més humà i diví: el que confon les ments i el que com diu la dita: “té raons que la raó no entén”. 
L’ amic és aquell al que estimem i que generalment ens recompensa amb el seu amor. No sempre el grau o l’ intensitat de l’ afecte són iguals entre els amics, però hi ha un mínim per a poder considerar-se com tals: els meus problemes li importen al meu amic i li agradaria ajudar-me i a l’ inrevés. La indiferència o la distància no són pròpies de la vertadera amistat. Entre els amics hi ha complicitat, intuïció, benestar...
Amb l’ús indiscriminat del terme “amic” per a parlar dels que comparteixen simple coneixement (coneguts) perdem una joia. Crec que hi hauria que inventar un terme que vinguera a voler dir “amic” i que no fora tant gelat com “conegut” per parlar d’ eixos  amb els que conectem per les xarxes i que en tenim prou en això.
L'amistat com deien els clàssics és el molt difícil fer-la durar fins la mort, però tan vital i necessària que quan la veient perillar, sabem que la nostra existència ja no serà igual si a la fi la perdem.

dijous, 20 d’octubre de 2011

D' AUSTRALIA A CASTELLÓ

El proper dimecres 26 d´octubre el guitarrista Pedro Navarro actuarà en l´Auditori de Castelló.
 El seu art l' ha portat recentment fins a Australia, d'on vindrà poques dies abans de la cita en la capital de la Plana.
Com he fet en altres post només puc dir que no ha de perdre's l'oportunitat de vore'l en directe perquè és un autèntic plaer comprovar el geni que viu en els dits del meu estimat ex alumne de Nules.

Serà a les 20 hores i el preu de l'entrada són 15 euros i es poden compar des de aquest enllaç.

AMANS ¿AMENS O DEMENS? (III)

Hi ha fets com el que ocupa a la policia des de fa onze dies que ja no sé si entra en este apart que estic dedicant a ¿l'amor?.
Dos xiquets desapareguts són motiu d' atenció de tots els mitjans de comunicació i de l' opinió pública en general. Resulta incomprensible que es puga donar una desaparició d' aquest tipus mentre estaven en companyia  de son pare.
Com va passar fa alguns anys amb una xiqueta estrangera, sembla que el cas té molt mala pinta i que després de tantes hores trobar als crios és missió quasi impossible.
Quina classe d'amor hi ha darrere de fets tan dramàtics com esta desaparició?. Es pot perdre el cap i fer pagar als fills les desavenències amb la ex muller?
On ha quedat la frase bíblica on es comparava l'amor de Déu amb el de un pare que no és capaç de donar-li a un fill una pedra si demana pa?. Fins on hem perdut el cap en esta societat que ni tan sols respectem els drets dels menors, quan eixos són els nostres propis fills??
Estava esperant que el cas es resolguera i no haver de parlar-ne d'un tema tan trist, però els dies passen i l' esperança va perdent-se. 

dilluns, 17 d’octubre de 2011

AMANS ¿AMENS O DEMENS? (II)

En la terminologia moderna els ha donat per anomenar “companys sentimentals” als que viuen en parella. És clar que ara no es veuen amb bons ulls  els termes “marit” i “muller”, quan la gent no es casa i només s'ajunta.
A mi em sembla que també la paraula “amant” sona arcaica i sols es fa servir en contextos molt concrets i quan es pilla “in fraganti” als que legalment no haurien d'intimar.
Siga com siga, és una aberració que els que s’han convertit en parelles, o companys sentimentals passen d’ amadors a assassins amb una freqüència que horroritza. En el present 2011 han estat assassinades cinquanta-una dones a mans dels que es suposava les estimaven fins que va deixar de fer-ho i ,a més, les va arribar a odiar tant com per a matar-les.
En esta societat que es proclama igualitària i no discriminadora, les excepcions confirmen que hi ha regles que el temps no canvia: el sexe dèbil segueix sent-ho, malgrat les lleis i els avanços socials. Per a massa homes la dona és una pertinència i com en temps dels romans es creuen que segueixen tenint dret “vitae et mortis” (de vida i mort) sobre elles.
El govern fa campanyes de sensibilització per a que les dones denuncien els maltractes, però de les víctimes d’enguany només un 27’5% havien presentat denuncia, encara que vistos els resultats, denunciar no vol dir salvar la vida. Com es passa d’ amans a demens?. És pur masclisme?

dimecres, 12 d’octubre de 2011

AMANS:¿ AMENS O DEMENS? (I)

Els autors de comèdia llatina, Plaute i Terenci, van utilitzar cadascú d'ell en una de les seues obres l' expressió llatina amantes amentes. És un tòpic prou conegut el que parla de la pèrdua del sentit comú dels que s' enamoren.
Tots hem experimentat l'anulació de la lògica quan el cor queda presoner dels efectes de l'amor.
Davant d'espectacles com el que la setmana passada va ocupar tots els informatius, des de l'anomenada telebasura fins al telediario, una recorda l'aforisme llatí però no sé si és més adient dir dels amants que són aments (que perden el sentit comú de manera transitòria) o dements (que sofreix un trastorn mental total o parcial). La diferència entre el prefixes "a" i "de" són poques, però significatives: el primer és privació o allunyament, mentre que el segon té un sentit més greu, representat per una idea de caiguda (de dalt a baix). El trobem per exemple en "deposar" a un entrenador, que és tirar-lo al carrer (també defenestrar té el mateix matís: abocar d'una finestra cap a terra). 
Llegia fa un parell de dies en El País la comparació que feia  un articulista entre la boda de la duquessa d'Alba i els quadres de Goya. Realment no és difícil establir una semblança entre el ball de l'aristòcrata  recent casada i les escenes que el pintor aragonès va deixar reflectides en els llenços. Encara que a més reflexionava sobre el tema de que no sols donen que parlar els protagonistes, sinó també la societat que s'ocupa i gaudeix de l'espectacle extravagant.


Pura enveja sent una en vore a una anciana de vuitanta-cinc anys, amb ganes de casar-se per tercera vegada amb un home més jove que el major dels seus propis fills. 
Ha d'estar molt il.lusionada en la vida, o molt "amens" o en el pitjor dels casos un poc "demens" per fer d'una boda notícia de la setmana no sols a nivell nacional, sinó també a l'estranger per ser tan famosa com és Cayetana.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

LARRY CROWNE I CICERÓ

Per a una no cinèfila com jo, vore una peli com Larry Crowne és quasi una experiència agradable. Si a més de no incloure escenes explícites de violència ni sexe, pots encontrar en el film referències clàssiques, una està més que satisfeta.
La superconeguda "novia americana", Julia Roberts, encarna a una professora d' oratòria en una escola d'estudis superiors, i per ambientar la classe en una de les parets hi ha una enorme imatge de l'orador romà per excel.lència, Ciceró, amb el seu nom en llatí i una dita d'ell traduïda a l' anglés (haguera estat el summum que l'hagueren deixada en la llengua original). No he pogut llegir-la sencera però venia a dir que la brevetat és el millor. Em resulta desconeguda i una mica paradoxal tenint en compte el que li agradava a l'autor clàssic del que parlem esplaiar-se en els seus discursos, però no sé si és autèntica ni d'on l'han agafada (si ho descobresc, ho diré). 
El millor per a mi és vore a Tom Hanks assumint sense complexos que s'ha fet gran i que això no és ningun drama. Segueix sent un actor que sap tocar la "fibra" dels espectadors i que sembla gaudir amb el que fa. Què més es pot demanar??
També es pot fer una reflexió al voltant dels pocs alumnes que s'interessen per les assignatures d'humanitats i els molts que ho fan pels temes econòmics. Tots dos són valorats en la pel·lícula, encara que de l'economia es fa un retrat cínic, propi dels temps de crisi en els que vivim.

BUCAREST 24

Fa quasi dos anys ja vam poder gaudir de la comèdia que el proper cap de setmana torna a representar-se al nostre poble: Bucarest 24.
Com podeu vore en l'enllaç es tracta d'una representació amb caire benèfic per a dues associacions de Vila-real:  Acudim i Afervil.
Es faran dues sessions a l' Auditori: dissabte dia 15 a les 21 hores i diumenge dia 16 a les 19'30. El preu de l' entrada són cinc euros.
Recorde que quan la vaig vore em va semblar  una obra ràpida i divertida, on Pepa Cases destaca en el paper més còmic en la que l' he vista. 
El ritme i els diàlegs fan recomanable la peça i l' esperit col.laboratiu de la representació haurien d' animar al públic a acudir a la cita.

divendres, 7 d’octubre de 2011

DEL NOM D'UN BLOC

Resulta molt difícil batejar un bloc quan has tancat un altre amb el que t' havies acostumat a viure durant cinc anys.
Vaig pensar en moltes possibilitats, però hi ha tanta quantitat de blocs a la xarxa que alguns que m' agradaven, com ara "totum revolutum" o "una mica de tot", ja estaven agafats. A la fi crec que el nom que he triat és del més adient.
 "Romanços i calendaris" és una expressió que he sentit des de menuda a ma casa per nomenar allò que no té importància i és totalment prescindible, com ho és el que escric en el meu bloc. Són romanços (reflexions, crítiques, comentaris..) i calendaris (anotacions, agenda del que passa al meu poble i que de vegades no ens enterem..).
He buscat el significat en el diccionari i apareixen per separat les expressions: "fer romanços" (=perdre el temps) i fer calendaris (=donar-li importància al que no la té), però junts no els he trobat. 
Parlant amb un company de valencià m'ha suggerit una interessant relació entre ambdues paraules, que si bé no tenim cap seguretat de que siga la raó de l'expressió que ens ocupa, almenys resulta versemblant. Vindria a recordar aquells calendaris on a més d' indicar-se els dies del mes, s' afegien històries, consells, acudits...que no eren de gran transcendència i que si a ú li abellia i tenia temps els llegia, sense més.
Després del que he escrit els darrers anys, pense que batejar el nou bloc amb el nom ja explicat, és el millor. 
De moment, comence ací i espere que, com en la cançó sobre l' Odissea, el viatge siga llarg, però sense molts perills, que ja no estem per a massa disgusts.