gràcies per passar per ací

dissabte, 31 de desembre de 2011

2011: UN ANY (COM TOTS) IRREPETIBLE

Em preguntava ahir una personeta si podíem repetir el 2011. Donades les poc optimistes previsions del 2012 a una li entren ganes de que el que avui s’acaba es puguera tornar a repetir com en el famós anunci de les natilles (¿repetimos?).
Què ha tingut el 2011 per a passar a ser un dels més irrepetibles anys de la nostra vida?: Va començar amb la recollida de firmes per denunciar els actes vandàlics d’un veí desaprensiu que no van acabar en res de bo: només va servir per comprovar que  la justícia (com diu en l’entrevista Alex Rovira en el post anterior) no existeix en el nostre món.  Però després l’any va fluir per altres paratges més agradables: la preparació d’una comunicació per al Congrés d’Estudis Clàssics, la reutilització dels materials en el primer (i massa polític) primer Congrés d’Educació de Vila-real i un poc més tard  el petxa kutxa per a les jornades de Novadors a Sagunt (a principis de juliol)
A més durant els primers mesos de l’any que avui acaba vaig fer un estudi de la molt interessant  història de la "no coeducació" que vaig explicar en l’Atmella de Mar (el 17 de maig) i després en Suera (el 5 d’agost).
Març, maig, juliol i desembre han estat els mesos viatgers: Busto Arsizio, Salamanca, Logronyo i Aarau han estat els fantàstics destins on m’han dut el programa Comenius de l’institut,  l’aniversari d’argent de la llicenciatura, el Congrés de clàssiques i l´últim intercanvi de l’any del Broch i Llop.
 No és pot demanar més: experiències inoblidables amb noms propis d’amics i amigues que he re encontrat en uns casos i que he conegut en altres.
I des dels moments menys agradables també viscuts al llarg de l’any que avui acaba una dita per no oblidar: Fortuna audaces iuvat (la sort ajuda als valents) o el que és quasi el mateix: la por immobilitza i no és bona consellera.
 No val a començar el 2012 amb més temors dels que ens crea qualsevol novetat i recordem com diu Tàcit en les Històries 4,17: Dei fortioribus adsunt (els déus ajuden als més valents).
Aquest bonic dibuix es titula "a punt de nàixer" i és del lituà Laimonas Smergelis.(Si vols vore més il.lustracions d'aquest creador ves ací).
Que la sort, com deia el poeta,  ens acompanye a tots el proper 2012, malgrat totes les previsions i mals auguris, i que puguem fer un resum per a recordar en acabar l'any dins de 366 dies.

dijous, 29 de desembre de 2011

NO T'HO PERDES


Aquest matí l'escriptor Alex Rovira ha estat entrevistat en radio Nacional. Ha estat tan interessant que deixe enllaç per a poder assaborir les bones idees i els bons consells d' aquest conegut comunicador.
De segur que aprenem o descobrim noves possibilitats útils.

NOVA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE L'ANY

Demà dia 30 hi haurà una nova presentació del que ha estat el llibre de l'any per a l'amic Jose Parra: "Vaig a dir-te 4 coses". Han passat uns mesos des de que vam acudir a la primera que es va fer a Vila-real i en tancar desembre tenim altra oportunitat d'acudir a la que es realitzarà en l'associació de veïns Torremotxa del nostre poble. Serà a les 17 hores darrere de l'edifici Torre Motxa. Ens veiem per allí per gaudir també d'una xocolatada.

dimarts, 27 de desembre de 2011

SOLIDARIS EL DIA DELS INOCENTS


28 de desembre de 2011, a les 22.00 h, en la Sala d'Actes de la Caixa Rural.
Concert solidari a favor d'ACUDIM i ASPROPACE. Actuació de la Banda Jove, Javi Valle i Pau Alabajos.

dilluns, 26 de desembre de 2011

BON NADAL!!!

He de començar aquesta entrada desitjant als amables lectors uns bons dies de festes, encara que amb una mica de retard.
 Espere que el Nadal haja estat una nova experiència de pau i felicitat per a tots.
Jo confessaré que ha estat un dels anys més inoblidables. Em vaig trobar en la nit de Nadal acabada d'arribar d'un viatge típicament hivernal.  Les fotos parlen per elles mateixes: vuit dies en Suïssa, plena de neu i amb temperatures de les que ací no arribem a patir mai. 





Ha estat un plaer conèixer un país tan especial, que estant en el centre d'Europa no s'identifica amb la moneda ni l'economia de la resta del continent. M'han admirat la puntualitat i formalitat d´un poble que ocupant una situació tan peculiar des del punt de vista geogràfic, té el privilegi de ser molt fort per la moneda i molt acollidor pel coneixement de llengües dels seus habitants. Encara que en Aarau (la ciutat amb la que fa un intercanvi el nostre institut) es parla l'alemany-suís, es comuniquen sense cap problema en francès, italià i per suposat en anglès. Però, a més, no és difícil trobar qui entenga el castellà i fins i tot el català. 
Des d'Aarau hi ha una bonica vista de la serralada de l'Iura, un dels obstacles que deia Cèsar obligava als helvecis a buscar noves terres perquè es trobaven angoixats pel terreny. A mi em sembla que no hi havia per a tant, però ja sabem que l'historiador romà ens conta el que l'interessa per tal de tindre la raó. Deixe imatges del famòs mont fetes des de l'ajuntament d'Aarau.



diumenge, 11 de desembre de 2011

NADAL PRECOÇ

No sé si són les ganes de festa o la necessitat d'allargar el que ens agrada, però la festa de nadal (que no el Nadal) s' anuncia amb tanta antelació que una ja no sap si les tradicionals festes van del vint-i-quatre  de desembre al sis de gener, o de finals de novembre fins que acaben les rebaixes d'hivern.
En el calendari litúrgic anem pel tercer diumenge d'advent, temps d'espera del naixement de Jesús, però l'anunci dels nadals ja va començar a Vila-real el vint-i-cinc de novembre amb l'encesa dels llums pels principals carrers de la ciutat. 
La precocitat del nadal ens rodeja i es veu per tot arreu: en els anuncis televisius, en les pel·lícules americanes plenes de neu, en els escaparates...fins i tot en les nadales que van sentir ahir a la plaça Bayarri. 
Per avançar-se aquest any inclús  la que serà ja la vintena edició de la fira etnològica de Suera en lloc de ser el primer diumenge de gener, es celebrarà el proper diumenge dia 18 de desembre. El motiu  d'aquest canvi ha estat que el primer diumenge de gener és l'u i no és un bon dia per eixir al carrer i el següent ja és després de Reis i tampoc semblava adient. Eixe dia està previst, entre d'altres, la matança del porc indultat en novembre pel mal oratge. 

divendres, 9 de desembre de 2011

NECESSITEM SOLIDARITAT

Encara que la famosa crisi es fa notar i tots la comencem a notar de prop,  no podem quedar-nos de braços creuats davant de situacions encara més complicades de les que tenim al nostre voltant.
Des d'Hondures necessiten la nostra solidaritat i per això hi ha uns dies un "rastrillo solidario" que podem visitar fins al diumenge, on a més podem adquirir els tickets (a 15 euros) per al sopar que es farà demà en la Caixa amb la finalitat de recaptar diners i poder-los enviar a la casa d'acollida de xiquets abandonats que una salmantina té oberta en Tegucigalpa. Animeu-vos i participeu.

dissabte, 3 de desembre de 2011

LUCRECIA POR NURIA ESPERT

La gran dama del teatro, Nuria Espert, actuará desde el  próximo miércoles en el Rialto de Valencia con la obra de Shakespeare: La violación de Lucrecia. A propósito de esta puesta en escena la actriz ha contestado a unas preguntas que reproduzco a continuación:
¿Por qué eligió este poema?

Es un texto que me fascinó cuando era muy jovencita; volvió a gustarme cuando lo releí, ya adulta, con 40 años, y entonces pensé que podría hacer un recital... 

La ha acompañado siempre.
Sí, así es. No es que haya estado pensando continuamente en que quería hacer algo con él, pero, leído en distintas etapas de mi vida, me ha gustado cada vez más. Pese a que estaba con otro proyecto, conservaba la impresión tan fuerte de ese poema, y, de pronto, me di cuenta de que se podía convertir en una obra de teatro, si era capaz de interpretar todos los personajes.

Ha manifestado que es la obra más arriesgada de su carrera. ¿Por qué?
Lo he dicho. Tiene que ver con la interpretación de varios personajes: el violador aparece realmente sobre el escenario y recita uno de los más bellos monólogos de Shakespeare. Después sale Lucrecia, y lo mismo, en toda su indefensión... No sé cómo explicarlo, es como hablar de una pintura o de una partitura. Todo eso ha hecho la obra fascinante, y complicada, claro.

¿Por qué decidió hacer en solitario los distintos registros del poema, en vez de optar por otra dramatización?
Si le daba otra dramatización, el proyecto ya no me interesaba. Estar ahí como el narrador que da entrada a Tarquino o a una jovencita de 17 años que hace de Lucrecia no me parecía interesante. Lo que me atraía era interpretar sola todo eso. Creo que no se ha hecho nunca de esta manera. Me gustaba la idea de asumir la totalidad de la tensión del poema de Shakespeare, y a eso sí creí que merecía la pena dedicar un par de años de mi vida.

El poema de Shakespeare ofrece varios monólogos, pero también tiene tramos narrativos y descriptivos. ¿Qué solución dramática plantea?
Eso se soluciona divinamente actuando. Para entenderlo, hay que ver la obra. Se soluciona con técnica, mucho trabajo y con un director maravilloso como es Miguel del Arco.

En algún momento ha dicho que sintió un profundo desconcierto cuando preparaba la obra. Sorprende esa expresión en una actriz tan solvente y de tan acreditada trayectoria.
Pues será por eso. Cuando estaba ya inmersa en el proyecto y sabía mentalmente lo que tenía que hacer, pues veía que me costaba adaptar el cuerpo a todo eso, y pensaba: ¿seré capaz, funcionará? Lo he sentido en otras ocasiones, pero ese sentimiento ha sido aquí más claro y rotundo.

¿Ese temor permanece aún en actrices tan expertas?
Sí, sí, por supuesto. Siempre está ese temor a caerte, a no llegar.

¿Por qué ha elegido la traducción de José Luis Rivas Vélez?
Esa traducción es un milagro, posee una belleza extraordinaria. No conozco al traductor, que es un profesor de la Universidad de México. Su versión me llegó a través de unos amigos españoles shakespearianos. Fue difícil encontrar ese pequeño librito, que envié a mis conocidos hispanistas ingleses para que le echaran un ojo, porque no quería equivocarme.

No es una traducción muy conocida.
No, no lo es. La elección creo que ha sido muy buena, porque esa versión tiene una gran claridad, emoción, y es, además, muy teatral, en el sentido más elevado. El éxito de esta joya comienza con la traducción del señor Rivas, que es en verso blanco y conserva hasta el último matiz y todo el perfume de Shakespeare. Es prodigiosa.

Antes mencionaba a Miguel del Arco. Parece que no se ha arrepentido de su elección.
Al contrario, estoy muy feliz. Además de grandísimo director de teatro, es una persona maravillosa: culto, divertidísimo, lleno de energía, talento y modestia. Una joya.

Parece que él le dijo a usted, tras leer el texto, que la obra le recordaba un guión de Tarantino.
En ese momento supe que era la persona adecuada para dirigir la obra. Es que la acción, la descripción de personajes... Sí, a mí también me recuerda Pulp Fiction.

Vuelve a dejar la producción en manos de Juanjo Seoane, con quien ya hizo Medea o ¿Quién teme a Virginia Woolf?
Es un hombre muy serio, honrado. Con él me siento muy tranquila: me cuida y protege. Jamás hemos tenido un roce. Será también el productor de La loba, que haremos en el María Guerrero, con dirección de Gerardo Vera. Me quita todos los problemas y solo tengo que pensar en la representación.

¿Eso es importante para una actriz?
Es vital, y lo digo yo, que he sido productora junto a mi esposo. La compañía llevaba mi nombre, pero estábamos los dos al cincuenta por ciento. Yo sé la tortura que es pensar de dónde se va a sacar el dinero para pagar la próxima nómina. Desde que Armando (Moreno) no está, no he querido asumir más ese trabajo.

Lleva un año de gira con La violación de Lucrecia. ¿No hay crisis para Núria Espert?
No. El teatro marcha estupendamente, y no me pregunte por qué. No solo mi espectáculo, también otros muchos. Es un momento vibrante para el teatro: las salas se llenan, se abarrotan, aunque hay gente en nuestra profesión que está en el paro. Hablo en general y pienso que es un gran momento para el teatro.

¿El público agradece el directo, la cercanía del actor?
Ya me está preguntando. No hay un solo motivo, creo. Quizá la gente esté cansada de tanta tecnología, de bajarse las películas y ver series hasta en el metro. Nos gusta muchísimo, pero produce fatiga, y en el teatro han encontrado otros temas, con otra actitud.

Hay quien recuerda sus recitales de poemas: Brecht o Alberti. ¿Retomará aquellas lecturas que tanto agradecimos?
No, aquellos 300 recitales con Rafael Alberti fueron como un sueño, una de las cosas más hermosas en una carrera llena de cosas buenas. También he recitado con Luis Pascual en los aniversarios de Lorca. Pero de momento no tengo intención de volver: estoy muy a gusto con el teatro, que es mi elemento, y, además, con la Lucrecia... no puedo echar en falta los recitales, porque es una poesía magnífica.

dijous, 1 de desembre de 2011

LA CAIGUDA DE LA RAJOLETA

Fa ja un parell llarg d’anys que la crisi colpeja amb crueltat al sector industrial de la nostra comarca. Ens havíem centrat en la fabricació de rajoletes ceràmiques i amb la caiguda de la construcció moltes fàbriques han hagut de tancar i molts treballadors s’han quedat en l’atur. Tot això per desgràcia ja ho sabíem.
Però la caiguda de la rajoleta, el tema que ens ocupa, no és tan general i es concreta en les parets del nostre centre d’estudi que acaba de complir set anys d’existència. No és que abans de la crisi es construïa molt, és que es feia molt malament. Les parets dels passadissos del Broch i Llop estan cobertes de milers de rajoletes groguetes que en les darreries del passat estiu van començar a caure. A hores d’ara més d’un centenar s’han desadherit de la paret amb el risc que això suposa per als que treballem i estudien ací. Hui i com a mesura de pressió cap a l’administració i de precaució cap als alumnes no hi hauran classes.
És hora de preguntar-se: com fem les coses en aquest país? A qui enganyem treballant d’aquestes maneres? Estalviar en material i construir així, no hauria d’estar penalitzat per llei? I si alguna de les més de cent rajoletes que ja han caigut  haguera impactat fatalment en algun membre de la comunitat educativa??  I amb les milers que queden amenaçant en desprendre’s quan pensen fer alguna cosa? 
Igual resulta que els mateixos que construïen a destall i sense cap tipus de control de qualitat ja pensaven en la crisi i calcularen que els defectes de l’obra els tornarien a reportar beneficis en menys de set anys, com per desgràcia ocorre en aquest cas. Com està el pati!!


dimecres, 30 de novembre de 2011

FINS AL NAS

El nas s'ha convertir en una unitat de mesura i de  referència. En la primera part de "Com va la vida?" Eduard Punset recomana a Buenafuente que es mire el nas per a relaxar-se. Explica el divulgador científic que al perseguir amb la mirada l'apèndix nasal la ment ens tranquil·litza i aconseguim detindre un poc el pensament, que de vegades ens angoixa.
La veritat és que vore's el propi nas requereix de molta atenció i a alguns (com a mi) ens resulta francament difícil. El curiós del cas és que pense que malgrat l'evident dificultat hi ha molta gent al meu voltant que no es veu més enllà del seu nas. Més bé es podria dir que tenen l'atenció fixada en el seu melic, que és una part del cos més visible i a més també més centralitzada. 
Els adolescents en els que vivim dins i fora de les aules semblen viure concentrats en el seu propi ser, sense vore més enllà del nas. El que als demés es puga agradar o desagradar els interessa ben poc i són capaços de ser personificacions de l'egoisme sense gran esforç de la seua part. Acostumats a que el món giri al seu voltant i al seu compàs, no es plantegen si ens sentim sols o si les nostres necessitats poden entrar en contradicció en els seus comportaments o exigències. Els vam crear un espai de diversió i falta de responsabilitat que es manifesta en una auto contemplació, absolutament frustrant per als que fiquem tota la nostra voluntat en actuar d'acord no sols amb els nostres gustos, sinó també tenint present les conseqüències que poden tindre els nostres actes en els demés. La interrelació que tant determina l'existència de la actual joventut, no va més enllà de la xarxa social en molts casos i la realitat quotidiana, la que realment ens relaciona com a éssers que vivim íntimament connectats no sembla tenir ressò per als nostres joves. Per això em ve al cap la crítica que feia Escipió l'Africà segons Valeri Flaco (7, 2, 2): Insipientis est dicere: "Non putaram" (és de necis dir: "no ho havia pensat"). 
Espere que com diu una bona amiga el no pensar en les conseqüències del que es fa o es deixa de fer, siga  un problema d'edat, però veig amb preocupació que no sols els adolescents es veuen afectats per esta curta visió que no va més enllà del nas, i alguns que  passaren fa temps l'època adolescent tampoc semblen vore més lluny del seu propi interès. 

dissabte, 26 de novembre de 2011

EL INDÓMITO "IN"

Hace unas semanas escribíamos acerca del prefijo “de” que en la mayoría de ocasiones viene cargado de significado negativo.
El que nos ocupa en esta ocasión, el prefijo “in”, es inquieto y casi inabarcable, porque sus valores, provenientes del latín, a veces le confieren negatividad como puede comprobarse en  palabras como imprudente (que no practica la prudencia), incapaz (sin capacidad), inadmisible (que no se le debe dejar entrar), incongruente (carente de lógica), inapetente (que ha perdido las ganas), inverosímil (que no hay quien se lo crea), incurable (que no tiene remedio)  o incoloro (acromático en versión helénica)…
  En otros casos el “in” conserva un valor  de movimiento que tenía cuando introducía sintagmas en acusativo  como en  ingresar (o entrar en) , irrumpir (entrar, pero de mala manera), invocar (llamar hacia), inventar (dar con algo mientras se va de camino), inmersión (acción de meterse en el agua), o impulsar (empujar hacia delante).
Por último conserva un valor de inmanencia procedente de la preposición que regía ablativo en  inhumar (colocar en la tierra), imprimir (dejar fijado en algún material), impuesto (carga sobrellevada por los contribuyentes), instalar (colocar en un lugar determinado), inhibir (mantener dentro) o inherente (adherido sin remedio).
Pero lo más curioso es que le encontramos en términos extremadamente parecidos y derivados de los que en latín eran coincidentes para pasar a formar palabras totalmente distantes como incorporar e incorpóreo. En ambos casos aparece nuestro protagonista “in” con “corpus”, pero mientras el primero conserva el valor de dirección, el segundo basa su significado en el negativo in para señalar en este caso aquello que carece de cuerpo tangible.
 Lo dicho, “in” es casi inabarcable en su indisciplinado e irrespetuoso comportamiento.

dilluns, 21 de novembre de 2011

SANTA CATERINA I EL MEU AVI

Esperem que el temps millore i el proper diumenge l’oratge deixe als veïns de Vila-real i als visitants d’altres pobles passejar per la tradicional fira de santa Caterina.
Com en altres ocasions aquest any molts s’han quedat amb ganes de tindre la seua paradeta, però els carrers del centre no tenen lloc per a tots els potencials venedors.
Xiquets i majors solen eixir a passejar i les famílies tenen excusa per fer alguna cosa junts.  
A la meua germana i a mi mai ens van dur a fira els nostres pares. D’eixa important passejada s’encarregà fins que va morir l’avi Violeta. Nosaltres ja érem majors  i ja quasi ens feia vergonya anar  en la seua companyia, però ell mai va fer intenció de deixar de fer el que havíem fet des que sabíem caminar i mai va discutir el que ens abellia comprar en fira. De fet el que no havia fet de xicoteta, recorde que ho vaig fer l’últim any que ens va dur a la fira . Jo ja era major d’edat però em vaig acomboiar de fer-me regalar una nina i encara la conserve com un tresor i és que ho és.



És l´únic regal que tinc de l’avi Violeta, una de les persones a les que més he estimat perquè ell em volia moltíssim. Ell  no va ser mai una persona convencional. Va ser un home arriscat i va viure així pràcticament fins quan ens va deixar amb setanta-set anys. De jove no sols l’havia agafat el bou per ser massa temerari, sinó que a més va estar en presó per haver demostrat les seues inclinacions polítiques d’esquerra quan la dictadura perseguia als que considerava els seus enemics. Mentre ell complia condemna per no saber callar i fingir, la seua dona Mercedes va caure molt malalta i abans de poder fer res per ella va morir deixant vidu a l’avi Violeta i orfe a mon pare amb tretze anys.
Violeta no era un malnom, era el seu segon cognom i tot el món el coneixia per eixe nom.  No crec que faça falta dir el que m’agrada, perquè és ara el meu pseudònim i quan arriba santa Caterina i després de quasi trenta anys em fa recordar amb nostàlgia l´únic avi que he conegut i que va ser una persona única i inoblidable.


diumenge, 20 de novembre de 2011

COM VA LA VIDA? II

Fa uns dies es va emetre la segona part d'aquest programa en el que Eduard Punset parla amb Andreu Buenafuente sobre el que sabem i el que hem d'aprendre encara.
Per si vols veure deixe l'enllaç.

dimecres, 16 de novembre de 2011

PATRIMONI IMMATERIAL

El professor Luigi Miraglia ha proposat signar un manifest perquè el llatí i el grec es reconeguen com a patrimoni immaterial d'Europa. Com ell diu, tot el vell continent reconeix en les civilitzacions grega i llatina les arrels històriques i un tresor inacabable de la memòria comú d'Europa. La llengua grega, aprofitant el seu inesgotable potencial per a formar noves paraules i la seua possibilitat expressiva, ha donat veu al pensament filosòfic i, per ell ha concebut conceptes com la llibertat, la democràcia, la política..Amb la llengua grega s'ha forjat tot el lèxic intelectual europeu de tots els àmbits del saber des de la medicina a la ciència en general.
El llatí ha seguit l'estela del grec i a més s'ha convertit en la mare d'un bon nombre de llengües del nostre entorn i el seu coneixement  no sols és recomanable , sinó molt útil per aprendre amb facilitat la llengua dels països veïns.
Uneix-te a la proposta i signa pel reconeixement del grec i el llatí com a patrimoni immaterial des d'ací.

dimarts, 15 de novembre de 2011

MENS SANA


Per al proper dissabte dia 19 de novembre està programada la primera marxa solidària per la salut mental.  A les 9'15 hi haurà una concentració a la Plaça Major per repartir samarretes i organitzar l'eixida. Està previst l'arribada a l'ermita a les 10'30 on s'esmorçarà. 

La tornada serà una hora més tard i a les 12 s'acabarà l'activitat amb un sorteig entre els participants.
El preu de l'activitat és de cinc euros i hi ha tickets a la vostra disposició en el centre excursionista de Vila-real, a l'institut Francesc Tàrrega, també es poden comprar en la secretaria del nostre centre Broch i Llop, a la llibreria Ausiàs de Vila-real  i en Castelló en AFDEM (al carrer Obispo Salinas) i a la llibreria Babel.
Com diu una bona amiga, el més important és la salut, i no sols la física,  i hem de fer un esforç per procurar aquest benestar i comprendre el patiment dels que sofrixen dolències tan poc visibles de vegades.

diumenge, 13 de novembre de 2011

PLANETA XUFA

Demà comença a Vila-real una nova edició del Festival de Curtmetratges que serà l'activitat més destacada al llarg de la setmana a l' Auditori.
També demà, en el primer dia de projeccions, hi tindrà lloc la visualització del curt "Planeta Xufa", un producte de la terra en el que participa l'amic Jose Parra i que no ens podem perdre si volem conèixer una nova dimensió de la diversió al més pur estil valencià.
En la foto l'equip de rodatge.

COM VA LA VIDA?

No sé si recordareu, com jo, els mesos que fa que els poders fàctics ens van privar de la possibilitat de sintonitzar TV3. 
També des de Catalunya se'n recorden de que ja no els podem vore. Per a comprovar-ho i si voleu gaudir d'una entrevista emesa per la televisió autonòmica de la que parlava podeu anar a aquest enllaç. Es tracta d'un programa on els protagonistes són Andreu Buenafuente i Eduard Punset. Crec que com a carta de presentació i garantia de qualitat i entreteniment no cal dir més.

dijous, 10 de novembre de 2011

ELS PORQUETS

Esta entrada va dedicada a dos porquets: el primer és el que va ser indultat el diumenge en Suera per l'oratge. Estava prevista una matança del porc que no es va fer per raons meteorològiques, però ja ens han anunciat que es deixa per a Nadal.
L' altre és el de la foto: crec que no fa falta massa comentari. 
El que resulta evident és que podria ser "l'animalet de l'any", si tal títol existira. I com solem dir: "que no siga més o que em quede com estic", perquè la falta de solvència econòmica pública es manifesta en deutes com els que venen reivindicant les farmàcies, i qualsevol dia ens pot afectar a d'altres. 
Van començar l'estiu passat retardant el pagament dels nostres sous cinc o sis dies respecte del que era normal (ens pagaven el 25 o 26 de cada mes) i ara cobrem el 30 o 31 (perquè no hi ha trenta-dos  dies al mes), i una no s'acaba d'acostumar i pensa si el porquet dels estalvis algun dia tindrà l'apariència del de la foto que adjunte i que no sé com es manté en peu.

dilluns, 7 de novembre de 2011

DOMUS BAEBIA

Avui hem anat com solem fer per aquestes dades als tallers didàctics de la Domus Baebia. Enguany hem fet el de cosmètica i el de les etapes de la vida. Com sempre ha estat un plaer aprendre de les "dominae" , Amparo Moreno i Charo Marco, que amb dedicació i entusiasme ens han ensenyat com es cuidaven els antics romans i quina era la forma de maquillar-se i també ens han fet un recorregut per la vida d'un infant romà des del naixement fins al moment del matrimoni.
Deixe unes fotes de record del dia.


divendres, 4 de novembre de 2011

EL DESAGRADABLE "DE"

En un post anterior parlava de "despedir" i ja vaig comentar que el prefix "de" indicava allunyament i absència. Amb el mateix formant s’ha ficat de moda un verb que no m’agrada gens: desaprendre (o desapendre) que el diccionari català balear diu que és sinònim del verb oblidar.
En molts contextos s’utilitza volen fer referència al que no haguérem hagut d’aprendre i que convé oblidar. Però, ¡què mala senyal oblidar l’aprés! Només cal vore als cada dia més malats d’Alzheimer que podem arribar a oblidar fins i tot el rostre que tenien abans de la malaltia.
En un espot publicitari se’ns anima a desaprendre. És curiós que en aquest llenguatge que busca emocionar positivament (molt recomanable per cert el llibre: Publicidad emocional), vaja a buscar-se un missatge on entre en joc aquest verb.
Em sembla de mal gust utilitzar-lo perquè coincideix en els símptomes  amb l'Alzheimer, la que es considera una de les malalties més pròpies de la nostra societat i de la futura, ja que el nombre de pacients augmenta progressivament com ho fa l’esperança de vida.
I és que el prefix de, ja d’entrada, és ú dels més desagradables. Hi ha d’altres que també tenen clares connotacions negatives, però al pobre “de” el trobem des de verbs tan desaprensius com  desatendre, desaprofitar, o desprestigiar a paraules que fiquen la por al cos com: depressió o devaluació. També el trobem en desesperar, o perdre l’esperança, descregut o que ha perdut  la fe, desarrelar o llevar les arrels.
Només quan entra en composició amb una paraula amb significat negatiu, de juga un paper positiu: desmentir, desatacar,  descansar i el més recomanable: desarmar. Però amb aquest sentit té pocs exemples, desafortunadament.

dijous, 3 de novembre de 2011

DE FIRES I MOSTRES

Novembre a Vila-real és el mes de la Fira de santa Caterina. Un event molt important i emotiu per als vila-realencs, però abans de que arribe aquesta, a finals de novembre, tenim altres pels nostres voltants i que es concreten este cap de setmana en tres ubicacions molt pròximes.
A Mascarell hi podrem visitar la Fira Medieval que allí ve fent-se els darrers anys i que té l'encant d'aquest xicotet i amurallat poble que no deixa indiferents als visitants. Serà del 4 al 6 de novembre.
En les mateixes dades està programada a Castelló la Fira del xocolate. És en la Pergola i a més del dolç que ens perd a la majoria d'humans, es podran degustar també misteletes i altres llepoleries.
Per últim cal recordar que com tots els primers diumenges de mes, Suera té programada una activitat durant el matí, en este cas i a banda del que tradicionalment es fa (convertir el poble en un museu obert), es recordarà la tradicional matança del porc.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

DESPEDIDES I COMIATS

Quan  la setmana passada vaig escriure el darrer post del Racó vaig descobrir  que el terme per a dir adéu té diferent etimologia segons l’idioma i al mateix temps també té un “sabor” diferent.
Buscant per internet he trobat una pàgina interessant on es parla de l’ origen i significat dels termes en qüestió.
En llatí tant per a dir “hola” (salve), com per a dir adéu “vale”, està present el sentiment d’afectivitat que mou al parlant, perquè ambdues expressions desitgen salut i benestar a l’interlocutor.
En canvi en les llengües derivades hi ha un sentit molt menys positiu. Malgrat que comiat i acomiadar-se semblen tindre relació amb  “l’adéu” que solem utilitzar, el que vol dir l’ètim  formant és simplement permís o llicencia per anar-se’n.
Despedir-se és un estrangerisme en  català tan normal que en teoria tothom entén i sap el que significa. Des de l’arrel llatina ens trobem amb un verb “peto”: buscar i una preposició “de” (alguns parlen de ex) que té idea de distància o allunyament.  Despedir seria doncs: deixar de buscar. Quan ens acomiadem  eixe significat negatiu incomoda. De fet, en algunes èpoques acomiadar-se es considerava de mala educació perquè ú deia adéu i se’n anava de la companya, com si no li fóra grata.
Nosaltres diem que anar-se’n sense acomiadar-se és fer-ho a la francesa, però els de l’antiga Gallia diuen que es fer-ho a l’anglesa.
Avui en dia solem utilitzar expressions tan poc tristes i transcendents com: “fins ara”, encara que podem estar acomiadant-nos per un temps llarg o indeterminat. 


diumenge, 30 d’octubre de 2011

PER FI UN CLÀSSIC

El proper cap de setmana arriba a l'Auditori de Vila-real una obra de teatre clàssic en el més estricte sentit del terme.
Antígona és l'obra que podrem tornar a gaudir els que la varem anar a vore fa uns mesos a Castelló. 
Crec que el millor que puc fer per recomanar l'assistència és reproduir el que després de la primera representació  en la capital de la Plana vaig escriure:

Soberbia la adaptación que pudimos ver ayer de las tragedias sobre Antígona en el teatro pricipal de Castellón.

El Teatre de la Resistència nos hizo vibrar con una obra que, sin perder nada del talante original de las piezas griegas que la inspiran, llega al espectador con una modernidad que emociona y nos vuelve a demostrar que los clásicos de verdad no pierden su fuerza con el paso de los siglos.

Los cuatro actores cumplen con dos funciones principales: sus respectivos personajes y la participación del coro, personaje clave en la tragedia griega.

La fuerza expresiva de los actores no puede dejar indiferente al espectador, que ve como las convicciones de unos y otros son el hilo conductor que acaba determinando la suerte de cada uno de los personajes.

Está claro que con el paso de los años esta compañía se consolida en su buen hacer, como reconoce la prensa de hoy.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

RETALLAR, EL VERB DE MODA

Si hi ha un verb que està de moda eixe és: retallar.
Amb el tema de la crisi en tots els sectors es parla de la necessitat de fer retallades. En algunes comunitats autònomes ja s’han agafat mesures que han reduït el nombre de funcionaris o les despeses en teoria prescindibles (encara que no sé com es pot dir que les despeses de sanitat ho són).
Al nostre poble també hi ha retallades que es veuen sense fixar-se massa. El que durant els darrers anys havia estat l’enveja de les poblacions veïnes (inclosa la capital), és dir, la programació teatral de luxe del nostre auditori  ha passat a formar part de la Història. Sobretot l’any passat vam gaudir d’obres tan fantàstiques com "La Guerra de los Rose", que pel que ara ens conten els organitzadors superaven les possibilitats pressupostàries. Com a mínim enguany ens haurem de conformar amb una agenda més pròpia del que som: un poble gran.
També ens tallen el subministrament de llum. Abans es fa de nit que s’ encenen els llums d'alguns carrers de  la via pública i pel matí passa el contrari: anem a l’ institut a les fosques perquè l’ enlluernament públic s’apaga abans de que ixca el sol.
Però encara hi ha casos més al·lucinants: el  que havia estat tema polèmic i criticat per tots els partits que es presentaven a les eleccions municipals, excepció feta (és clar) del grup que governava: una biblioteca sense llibres, no sols no s’ha solventat després de quatre mesos de nova gestió municipal, sinó que a més he sentit comentaris de que no serà possible ficar en funcionament l’edifici del que presumien com la biblioteca més gran de la contornada, perquè  ni hi ha prou personal bibliotecari en el poble, ni pressupost per a contractar més gent, ni tan sols possibilitat de traslladar els llibres de l'antiga biblioteca municipal a la nova perquè les despeses que suposaria són també excessives.
I com deien els antics: in medio virtus. No es podia viure gastant com si sobraren els diners (programant funcions teatrals que no es podien subvencionar amb les entrades i els abonaments), ni era realista construir una biblioteca sense tindre prevista la dotació de llibres i de personal, però quedar-nos ara “a fosques” i sense perspectiva de solucionar el que abans es criticava, no em sembla justificable malgrat la crisi econòmica. 
Veient a més que molt a prop de la teòrica biblioteca s’està fent i desfent el que era l’antic convent de les Dominiques. Per a eixa obra que no sé quina finalitat té (perquè tampoc sembla que vaja a convertir-se en el Museu de Setmana Santa, com es va dir fa mesos) sí que hi ha pressupost, però per a potenciar la cultura, ficant en funcionament l’antic edifici del Pius XII no hi ha diners.  Que algú m’ho explique.



dissabte, 22 d’octubre de 2011

D'AMICS I AMOR

Em contava aquest passat estiu un col·lega professor de grec , la sorpresa que li suposa rebre invitacions d’amistat de companys de feina que de vegades no es dignen ni a saludar quan se’ls creua pels passadissos del seu centre.
Crec que ens ha passat a tots: gent a la que hauríem de catalogar com a coneguts, de sobte apareixen en qualsevol de les anomenades xarxes socials amb una petició d’ amistat. 
Per què confondre dos termes tant distants en la forma i en el fons?. Coneixem i per això són coneguts les persones en les que interactuem en la vida , la major part de les vegades sense tindre cap interès en aprofundir en el tracte ni en la més mínima intenció de fer-los partícips de les nostres inquietuds o interessos. Estan dins l’ esfera dels coneguts o, com a molt, dels companys amb els que coincidim en una determinada època de la nostra existència.
Els amics són altra cosa: l’ arrel de la paraula és la més bonica que podem trobar, l’ amor. El verb del que pren el seu sentit és el més humà i diví: el que confon les ments i el que com diu la dita: “té raons que la raó no entén”. 
L’ amic és aquell al que estimem i que generalment ens recompensa amb el seu amor. No sempre el grau o l’ intensitat de l’ afecte són iguals entre els amics, però hi ha un mínim per a poder considerar-se com tals: els meus problemes li importen al meu amic i li agradaria ajudar-me i a l’ inrevés. La indiferència o la distància no són pròpies de la vertadera amistat. Entre els amics hi ha complicitat, intuïció, benestar...
Amb l’ús indiscriminat del terme “amic” per a parlar dels que comparteixen simple coneixement (coneguts) perdem una joia. Crec que hi hauria que inventar un terme que vinguera a voler dir “amic” i que no fora tant gelat com “conegut” per parlar d’ eixos  amb els que conectem per les xarxes i que en tenim prou en això.
L'amistat com deien els clàssics és el molt difícil fer-la durar fins la mort, però tan vital i necessària que quan la veient perillar, sabem que la nostra existència ja no serà igual si a la fi la perdem.

dijous, 20 d’octubre de 2011

D' AUSTRALIA A CASTELLÓ

El proper dimecres 26 d´octubre el guitarrista Pedro Navarro actuarà en l´Auditori de Castelló.
 El seu art l' ha portat recentment fins a Australia, d'on vindrà poques dies abans de la cita en la capital de la Plana.
Com he fet en altres post només puc dir que no ha de perdre's l'oportunitat de vore'l en directe perquè és un autèntic plaer comprovar el geni que viu en els dits del meu estimat ex alumne de Nules.

Serà a les 20 hores i el preu de l'entrada són 15 euros i es poden compar des de aquest enllaç.

AMANS ¿AMENS O DEMENS? (III)

Hi ha fets com el que ocupa a la policia des de fa onze dies que ja no sé si entra en este apart que estic dedicant a ¿l'amor?.
Dos xiquets desapareguts són motiu d' atenció de tots els mitjans de comunicació i de l' opinió pública en general. Resulta incomprensible que es puga donar una desaparició d' aquest tipus mentre estaven en companyia  de son pare.
Com va passar fa alguns anys amb una xiqueta estrangera, sembla que el cas té molt mala pinta i que després de tantes hores trobar als crios és missió quasi impossible.
Quina classe d'amor hi ha darrere de fets tan dramàtics com esta desaparició?. Es pot perdre el cap i fer pagar als fills les desavenències amb la ex muller?
On ha quedat la frase bíblica on es comparava l'amor de Déu amb el de un pare que no és capaç de donar-li a un fill una pedra si demana pa?. Fins on hem perdut el cap en esta societat que ni tan sols respectem els drets dels menors, quan eixos són els nostres propis fills??
Estava esperant que el cas es resolguera i no haver de parlar-ne d'un tema tan trist, però els dies passen i l' esperança va perdent-se. 

dilluns, 17 d’octubre de 2011

AMANS ¿AMENS O DEMENS? (II)

En la terminologia moderna els ha donat per anomenar “companys sentimentals” als que viuen en parella. És clar que ara no es veuen amb bons ulls  els termes “marit” i “muller”, quan la gent no es casa i només s'ajunta.
A mi em sembla que també la paraula “amant” sona arcaica i sols es fa servir en contextos molt concrets i quan es pilla “in fraganti” als que legalment no haurien d'intimar.
Siga com siga, és una aberració que els que s’han convertit en parelles, o companys sentimentals passen d’ amadors a assassins amb una freqüència que horroritza. En el present 2011 han estat assassinades cinquanta-una dones a mans dels que es suposava les estimaven fins que va deixar de fer-ho i ,a més, les va arribar a odiar tant com per a matar-les.
En esta societat que es proclama igualitària i no discriminadora, les excepcions confirmen que hi ha regles que el temps no canvia: el sexe dèbil segueix sent-ho, malgrat les lleis i els avanços socials. Per a massa homes la dona és una pertinència i com en temps dels romans es creuen que segueixen tenint dret “vitae et mortis” (de vida i mort) sobre elles.
El govern fa campanyes de sensibilització per a que les dones denuncien els maltractes, però de les víctimes d’enguany només un 27’5% havien presentat denuncia, encara que vistos els resultats, denunciar no vol dir salvar la vida. Com es passa d’ amans a demens?. És pur masclisme?

dimecres, 12 d’octubre de 2011

AMANS:¿ AMENS O DEMENS? (I)

Els autors de comèdia llatina, Plaute i Terenci, van utilitzar cadascú d'ell en una de les seues obres l' expressió llatina amantes amentes. És un tòpic prou conegut el que parla de la pèrdua del sentit comú dels que s' enamoren.
Tots hem experimentat l'anulació de la lògica quan el cor queda presoner dels efectes de l'amor.
Davant d'espectacles com el que la setmana passada va ocupar tots els informatius, des de l'anomenada telebasura fins al telediario, una recorda l'aforisme llatí però no sé si és més adient dir dels amants que són aments (que perden el sentit comú de manera transitòria) o dements (que sofreix un trastorn mental total o parcial). La diferència entre el prefixes "a" i "de" són poques, però significatives: el primer és privació o allunyament, mentre que el segon té un sentit més greu, representat per una idea de caiguda (de dalt a baix). El trobem per exemple en "deposar" a un entrenador, que és tirar-lo al carrer (també defenestrar té el mateix matís: abocar d'una finestra cap a terra). 
Llegia fa un parell de dies en El País la comparació que feia  un articulista entre la boda de la duquessa d'Alba i els quadres de Goya. Realment no és difícil establir una semblança entre el ball de l'aristòcrata  recent casada i les escenes que el pintor aragonès va deixar reflectides en els llenços. Encara que a més reflexionava sobre el tema de que no sols donen que parlar els protagonistes, sinó també la societat que s'ocupa i gaudeix de l'espectacle extravagant.


Pura enveja sent una en vore a una anciana de vuitanta-cinc anys, amb ganes de casar-se per tercera vegada amb un home més jove que el major dels seus propis fills. 
Ha d'estar molt il.lusionada en la vida, o molt "amens" o en el pitjor dels casos un poc "demens" per fer d'una boda notícia de la setmana no sols a nivell nacional, sinó també a l'estranger per ser tan famosa com és Cayetana.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

LARRY CROWNE I CICERÓ

Per a una no cinèfila com jo, vore una peli com Larry Crowne és quasi una experiència agradable. Si a més de no incloure escenes explícites de violència ni sexe, pots encontrar en el film referències clàssiques, una està més que satisfeta.
La superconeguda "novia americana", Julia Roberts, encarna a una professora d' oratòria en una escola d'estudis superiors, i per ambientar la classe en una de les parets hi ha una enorme imatge de l'orador romà per excel.lència, Ciceró, amb el seu nom en llatí i una dita d'ell traduïda a l' anglés (haguera estat el summum que l'hagueren deixada en la llengua original). No he pogut llegir-la sencera però venia a dir que la brevetat és el millor. Em resulta desconeguda i una mica paradoxal tenint en compte el que li agradava a l'autor clàssic del que parlem esplaiar-se en els seus discursos, però no sé si és autèntica ni d'on l'han agafada (si ho descobresc, ho diré). 
El millor per a mi és vore a Tom Hanks assumint sense complexos que s'ha fet gran i que això no és ningun drama. Segueix sent un actor que sap tocar la "fibra" dels espectadors i que sembla gaudir amb el que fa. Què més es pot demanar??
També es pot fer una reflexió al voltant dels pocs alumnes que s'interessen per les assignatures d'humanitats i els molts que ho fan pels temes econòmics. Tots dos són valorats en la pel·lícula, encara que de l'economia es fa un retrat cínic, propi dels temps de crisi en els que vivim.